Entrevista a Xavier Rodríguez, el nou superior del Centre Borja

3 Oct 2014

El nou superior del Centre Borja és en Xavier Rodríguez, un jesuïta que combina tasques pastorals, d'acompanyament, espirituals amb la màgia; sempre amb sentit de l'humor. Parlem amb ell. 

(Podeu veure el seu perfil fent click aqui). 

 

 

1. Què el va portar a fer estudis de Química? Què li atreia de la Química?

 

El fet de ser químic em va servir per tenir endressada la ment científicament, estructurar les coses, solucionar problemes... El temperament científic sempre m’ha agradat. Sóc químic com podria haver estat farmacèutic, biòleg...

Després ja vaig estudiar Teologia. En definitiva, professors de química no en faltaven i de religió sí que en faltaven. 

 

2. Tot seguit estudia Teologia i entra a la Companyia de Jesús.

 

Vaig entrar a la Companyia de Jesús el 1970 i la carrera de química la vaig començar el 1968 o 1969, de fet vaig interrompre la carrera per fer el noviciat. Després, quan vaig tornar a estudiar química al cap de tres anys de parèntesis, no m’encordava de res! I em va costar acabar la carrera... moltíssim, però finalment la vaig acabar, no la volia deixar inacabada.

 

Qui va ser el seu referent dins la companyia en aquells moments?

 

Jo estava al Casal Loiola, que abans es deia Congregació Berchmans, des dels 14 anys. Vaig estar fent catecisme als barris, als hospitals, fent activitats socials, de formació, recessos...

Tinc uns referents jesuïtes molt bons, un és en Jordi Ginestà i l’altre en Lau de Balanzó, director de la infermeria del Centre Borja. Aquests van ser els meus referents per entrar a la Companyia. Un cop dins ja en vaig tenir d’altres.

 

Curiosament, a Berchmans, com a jesuïta vaig estar 26 anys dedicat al treball amb joves (confirmacions, universitaris, post universitaris...) fins que vaig marxar a Lleida.

Aquests 26 anys a Berchmans els vaig combinar amb el col·legi de Casp i el de Sant Ignasi. De fet l’edifici del Casal el vam estrenar nosaltres quan devia ser l’any 1987 o 1988; abans estava tot just a la vorera de davant, que ara és una escola de flamenc!

 

3. Sembla que sempre ha estat vinculat als joves en els diferents aspectes, com a universitaris, professionals joves, estudiants... Què li agrada de la relació amb els joves? Què creu que necessiten avui en dia els joves del nostre entorn?

 

Els joves el que tenen per sobre de tot és futur, il·lusió, projectes... Acompanyar gent que construeix el seu projecte és interessantíssim! També és esgotador, clar, arriba un moment que estàs tip d’anar a dormir a les tantes! També és molt enriquidor acompanyar a la gent gran que el que tenen més és passat; d’això en tinc menys pràctica perquè només fa 6 anys que estic treballant amb gent gran però veig que també és molt apassionant.

 

Amb els joves vaig estar fins que tenia uns 52 o 55 anys i clar, ho notava, perquè els meus alumnes sempre tenien 17 anys, els universitaris tenien al voltant de 20 però jo anava tenint 34, 40, 46, 50... i ells sempre 17, 18 o 20 anys! Quan tenia uns 30 anys jugava a futbol amb ells però després a mesura que m’anava fent més gran ja em trencava el genoll... i aquest ritme no es pot seguir sempre. Jo xerrava moltíssim amb els joves, a tutoria, a fora... i després al Casal Loiola de 16 a 20h del vespre donava visites. Sempre al màxim.

 

Al principi em deien, “el meu germà gran et va conèixer”, després ja em van començar a dir “el meu pare et va conèixer” i vaig pensar: “abans que et diguin que el seu avi et va conèixer, val més que marxis!” Però aquesta idea també és interessant: tu vas augmentant d’edat però el qui tens davant sempre té la mateixa edat.

 

L’acompanyament del jove amb una implicació forta és molt entusiasmant, ja que t’endinses molt en el seu món, però aquesta implicació només es pot fer quan ets jove física i emocionalment... Quan ja no ets tan jove també és interessant perquè t’impliques d’una altra manera, et converteixes més en el seu referent, ja tens la maduresa per ser conseller, per donar opinions; encara que no s’apunti a les maratons i als partits de futbol! I això diguéssim que ha sigut la segona etapa de la meva feina amb la joventut. 

 

4. També hem vist que ha tingut relació amb persones de l’àmbit penitenciari per la seva reinserció social i fent tasques de pastoral. Com podem acostar-nos a aquesta realitat tan llunyana per tants de nosaltres?

 

Des de novici vaig tenir l’oportunitat d’anar a col·laborar amb la protecció de menors i estava amb nanos de 15 anys. Aquests, quan compleixen 16 anys, legalment són majors d’edat i si fan un delicte, en canvi d’anar a la protecció de menors van a la presó. Jo portava nois que tenien 16 anys i anaven a la presó i no a la protecció de menors, i llavors em vaig espavilar per poder entrar en els serveis socials de la Model de Barcelona i el que era una experiència d’uns quants mesos es va convertir en una experiència de 13 anys, on vaig estar visitant interns.

 

L’ambient de la presó és molt interessant perquè la gent que està tancada, tot i que poden tenir un comportament molt antisocial, acaben interioritzant molt i les visites les acullen normalment com a positives i hi ha unes converses molt enriquidores, el qual no vol dir que aquesta persona després sigui bona persona quan surti, ja que potser torna a reincidir... però l’acompanyament del qui està pres és molt captivant. A més a més, hi ha molts que tenen fe, altres tenen fe i dubtes, i el fet de parlar amb un capellà els ajuda. Ara continuo anant a la presó a fer missa i dins del grup de la pastoral penitenciaria. Abans hi anava 2 o 3 cops per setmana i avui en dia hi vaig 2 cops al mes

Els anys d’experiència treballant en aquest àmbit m’han fet veure què com diu l’evangeli, “s’ha de ser tendre com un colom i astut com una serp”, si no estàs perdut.

 

5. Sembla que la màgia ocupa els espais que difícilment li poden quedar lliures després de tantes tasques pastorals... La màgia la podríem relacionar amb la espurna de la química i el misteri que envolta la nostra fe?

 

Hi ha una cosa que m’ha passat i m’agrada, però no ho he buscat i és que: un testimoni de fe dins la presó no n’hi ha molts i jo ho he estat; i un testimoni de fe dins del món de la màgia tampoc n’hi ha molts i jo ho faig (he casat molts mags, he batejat molts fills de mags, n’he enterrat alguns també...) i moltes vegades quan vaig de congressos uns dies a fer “todo magia” sempre en un moment o altre et ve algú i et diu “escolta, tu que ets d’això de la religió...”.

El que m’agrada és que molt poca gent es tira enrere quan saben que sóc mag i capellà. Un cop un mag famós em va dir “¿De qué me suena tu cara, de qué me suena?” i jo li vaig dir “Soy el cura mago!”, “¡¡Ah sí!! Ya sé quien eres”, jo ja m’he fet el meu lloc allà!

 

Ara que estic al Centre Borja, tinc una petita habitació-magatzem on tinc tota la màgia! Clar, el trasllat és una mica complicat, el 80% del meu equipatge és màgia!

 

6. Com es pot ser tan versàtil: Químic, jesuïta, sacerdot, mag, directiu, acompanyant... sembla que no li falta cap tasca per assumir!

 

Va haver-hi un temps que simultàniament tenia la màgia, la presó, el col·legi i a la tarda Berchmans.

Ara estic a la junta de la Sociedad Española de Ilusionismo-Associació Catalana d'Il·lusionisme (SEI-ACAI) i hi vaig un parell de cops al mes als locals a part de fer diverses actuacions, que Déu n'hi do!

 

7. Quins projectes li agradaria pel Centre Borja?

 

La vida m’ha anat ensenyant que s’ha de ser prudent, no es pot arribar en un transatlàntic com el Centre Borja i canviar-ho tot. Crec que el més prudent que he de fer és al llarg dels primers 6 mesos o 1 any anar coneixent-ho tot, penso anar a tot arreu, a l’esplai, la infermeria.... a totes les activitats i comissions però no em vull comprometre a res fixe de moment, perquè si t’impliques en un lloc, un altre pot quedar penjat... s’ha d’anar mirant i coneixent i a poc a poc anar decidint. 

Com aquí hi ha molta gent que treballa bé i les coses ja funcionen crec que jo el que he de fer és anar veient i coneixent-ho tot. Per sort jo arribo a un lloc que ja funciona!

 

Hi ha una cosa que m’agrada molt que són els exercicis espirituals, es poden fer durant uns dies de recés o simultàniament a la vida quotidiana de cadascú. Sé que és un projecte que està al Centre Borja i que començarà durant aquest any o el següent i com que tinc molta experiència en preparar-ne crec que m’agradaria implicar-m’hi; i a més a més, els exercicis estan adreçats a totes les edats! D’altra banda crec que si els exercicis espirituals es fan en un context on la gent es va trobant en altres activitats es multiplica l’efecte. 

 

I a banda de totes les activitats que es fan al Centre Borja, també hi ha 39 jesuïtes que també són fills de Déu, clar! I hi ha alguns més grans i que estan malalts, i d’altres més joves en plena activitat... la meva feina seria cohesionar i animar tota la comunitat. I sense perdre l’humor! 

 

No m’agradaria tancar-me a Sant Cugat, m’agrada sortir, continuar amb els mags, a la presó, anar algun dia a Lleida... però clar, hi ha perill perquè aquí hi ha moltes demandes. Sant Cugat és un lloc privilegiat, amb molta natura, tot i que cada vegada més s’està convertint en una ciutat més gran... quan jo era petit estiuejava a Valldoreix! Sortíem de Barcelona, tots carregats i anàvem cap allà fent un gran desplaçament. Ara vas i tornes de Valldoreix 4 cops en un mateix dia! Hi havia quatre cases aïllades amb una bombeta petita, camps i més camps... Quan se’ns trencava la bicicleta l’excursió era anar a Sant Cugat que era on estava el lloc per arreglar-la i recordo anar en bicicleta amb els meus germans fins a Sant Cugat i arribar a 4 cantons, on hi havia l’únic semàfor de tota la zona! 

 

 

Si voleu veure en Xavier Rodríguez fent màgia, feu click i gaudiu! www.youtube.com/user/rodrixsj/videos

 

 

Please reload

Notícies recents
Please reload

Arxiu de notícies
Please reload

@2014 | Centre Borja Jesuïtes |

Telf.: 93 674 11 50 |  93 590 80 87
Email: centreborja@jesuites.net